Hisn Balagi-Balaguer: de la madina a la ciutat

HISN BALAGHí - BALAGUER: DE LA MADINA A LA CIUTAT


Madina Balaghí fou el nom amb què es coneixia Balaguer durant els segles IX, X i XI quan la ciutat va formar part d’al-Andalús, el gran país que, a partir del segle VIII, es va configurar arran de la conquesta d’Hispània per part d’un exèrcit àrab i  que es va convertir en la primera potència econòmica, cultural i política d’Occident.

L’exposició  “Hisn Balaghí-Balaguer: de la madina a la ciutat” descobreix l’empremta deixada per les comunitats que van conviure a la madina Balaghí, ens endinsa en el seu territori i ens presenta  els homes i les dones que es van passejar pels seus carrers, van fer negocis als banys, van sembrar blat al secà i plantar albergínies, síndries i espinacs a l’horta i van resar a les mesquites, les esglésies i les sinagogues. 

AL-ANDALÚS I EL COMTAT D'URGELL


L’any 711 un exèrcit àrab enviat pel governador del nord d’Àfrica va creuar l’estrat de Gibraltar i va iniciar la conquesta d’Hispània, una conquesta que va ser ràpida i on els pactes i les capitulacions van ser la tònica general.

La població indígena de les nostres terres devia estar agrupada en poblats similars al de Palous, a Camarasa, o al del Bovalar, a Serós, amb una economia fonamentada en l’agricultura i, especialment, en la ramaderia.

Amb la conquesta d’Hispània es va configurar un nou país, al-Andalús, amb capital a Còrdova i depenent del califa de Damasc, un complex mosaic ètnic en el qual van conviure diverses cultures: les tribus àrabs i berebers que es van establir a les noves terres conquerides; els hispano-romans i visigots que es van mantenir fidels al cristianisme, coneguts com a mossàrabs; els jueus; i els conversos a l’Islam, els muladís. I és que l’arribada d’aquestes gents va suposar també l’arribada d’una nova religió, l’Islam, que comportava una nova forma d’adoració, una nova manera de viure i  una nova mentalitat.

Els nouvinguts, experts agricultors, van millorar els sistema de regs i van posar en explotació grans zones en les quals van introduir importants innovacions en el camp de la irrigació. Van introduir nous conreus de cereals, fruiters i verdures. Però, sobretot, el concepte musulmà de comunitat va afavorir una civilització marcadament urbana, factor que es va traduir en una notable activitat mercantil. A les socs de les ciutats andalusines s’hi podien trobar productes fins aleshores desconeguts com l’ivori, el mercuri, l’encens, la càmfora, el sàndal, la mirra, el clau, el pebre... i a les madines van arribar les darreres innovacions i tècniques com el paper, el llibre, la ceràmica vidrada, la brúixola, la pólvora, la seda, el cotó...

MADINA BALAGHÍ


El nucli originari de madina Balaghí va ser al barri del Pla d’Almatà al segle VIII, si bé la ciutat va créixer de manera considerable durant el segle XI. Cementiris, zones residencials, mesquites, banys, fondes, zones industrials, sòcs...  i l’explotació de l’horta i dels molins hidràulics, fariners o drapers, situats a les sèquies o al riu Sió, i de l'or del riu Segre, exemplifiquen a madina Balaghí l’ideal de la ciutat islàmica.

Actualment, el jaciment arqueològic del Pla d'Almatà és el jaciment d'època andalusina més important de Catalunya i un dels referents de la península per a aquesta època.

HISN BALAGHÍ - EL CASTELL FORMÓS


Coneixem la data i el motiu de la fundació del castell de Balaguer gràcies a una font àrab que explica com, l’any 284 de l’Hègira (897), el senyor de la Frontera Superior Lubb b. Ahmad al -Qasi va atacar el castell d’Aura a la demarcació de Barcelona i després d’haver matat el comte que hi vivia, Anqadid ibn al-Mundir (Guifré el Pilós), va començar la construcció del hisn Balaghí en els districtes de la llunyana Lleida. La construcció del castell respon, per tant, a una intenció de fortificar la frontera i a ser un lloc purament defensiu i estratègic.

Aquesta fortificació defensiva, a mitjan segle XI, en època de  les taifes, va convertir-se en residència senyorial. La suda - el palau – va esdevenir la manifestació de l’autoritat i al seu voltant es va originar un centre dedicat a la literatura, la música i les arts decoratives. Un taller vinculat a la cort de Còrdova executà l’encàrrec de decorar el palau amb plafons de guix d’un delicadesa exquisida: elements vegetals, zoomorfes i epigràfics s'entrellacen en un entramat d'arcuacions polilobulades que conserven restes de la pintura original feta a base de blau de lapislàtzuli d'Afganistan i vermell de cinabri, entre altres.

 

Després de la conquesta feudal de la ciutat l’any 1105, el palau va passar a ser propietat dels comtes d'Urgell que reorganitzaren i repoblaren el territori. El matrimoni entre Teresa d’Entença i l’infant Alfons -el futur rei Alfons el Benigne- l’any 1314 va suposar l’entrada del casal de Barcelona al front del comtat d’Urgell i l’elecció del castell com a residència permanent dels comtes. Els comtes van aprofitar l’estructura bàsica del palau andalusí i el van reformar i adaptar a les noves exigències de la cort comtal. Algunes de les reformes més importants es produïren durant el segle XIV, com la projecció dels jardins decorats amb canals d'aigua fets amb alicatats i rajoles blaves de Manises-Paterna.

La revolta de l’últim comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat, contra el rei Ferran d’Antequera va suposar la destrucció total del castell i la fi del comtat l’any 1413.

LA CIUTAT DE BALAGUER


La conquesta de la madina Balaghí per part del comte d'Urgell l'any 1105 va ser violenta i en va suposar la ruïna i l'emigració de la població andalusina, i les diferents revoltes nobiliàries en què va estar involucrat el comtat d’Urgell durant el segle XIII tampoc no devien ajudar gaire a la consolidació social i urbana. La ciutat no es va recuperar fins a inicis del segle XIV, amb l'entrada del casal de Barcelona al front del comtat d'Urgell, quan es va dur a terme un gran impuls en la construcció d'obres públiques com l'església de santa Maria, el pont i el portal de sant Miquel, el monestir de sant Domènec... que van embellir la ciutat i que han dibuixat la fisonomia que ha arribat fins als nostres dies.

 

L'Espai dels jueus
La presència de jueus a Balaguer la coneixem des de finals segle XI, quan foren repartides entre els conqueridors de la ciutat les possessions de  Juceff Cavaller.  Amb la repoblació feudal els jueus  es degueren  establir de nou a la ciutat on visqueren en pau fins al segle XIV, quan se’ls obligà a traslladar-se a un nou barri apartat: la jueria.  Isaac Déuslosalv, Salom Abraham, Phaïm de Fochalquier, Vidal Solomó o Juceff Sanoga foren membres destacats de l’aljama jueva balaguerina d’aquell moment. Possiblement la protecció dels comtes d’Urgell, residents a la ciutat, evità els assalts als calls que tingueren lloc en altres indrets propers com Tàrrega (1348) o Lleida (1391).

La comunitat de Balaguer era especialment nombrosa a inicis del segle XV, quan contribuïen a la hisenda del municipi 60 famílies jueves. La fi del comtat d’Urgell al 1413 suposà l’acabament de la protecció senyorial i ben aviat les pressions socials i eclesiàstiques provocaren l’èxode de jueus i les conversions al cristianisme reals... o fingides. El tribunal de la Inquisició feu a Balaguer tres Autes de Fe entre 1490 i 1493, on 66 criptojueus foren condemnats o obligats a abjurar de la seva fe. 
Començava així una nova època d’uniformitat cultural i religiosa que es va mantenir inalterada fins a finals del segle XX.